A Historic Night: Bayreuth Beneath the Stone Valkyries of the Palau de la Música Catalana
- Dr. Eloi de Tera
- hace 1 día
- 18 min de lectura
Bayreuther Festspiele Orchester
Pablo Heras Casado, Conductor
Catherine Foster, soprano
Klaus Florian Vogt, tenor
Nicholas Brownlee, bariton
Palau de la Música Catalana
29th August 2026
On 29 August 2026, something historic and overwhelmingly beautiful took place at the Palau de la Música Catalana, thanks to the Festival de Peralada -celebrating 40 anniversary- and the Bayreuth Festival, which this year celebrates its 150th anniversary. For the first time in the history of the Palau, the Bayreuth Festival Orchestra entered this unique Modernist concert hall.
But there was more. As the final encore, Wagner’s Ride of the Valkyries resounded through the hall, played by the official orchestra of the Bayreuth Festival—the Wagnerian orchestra par excellence, that bears Wagner’s own seal—directly beneath the monumental stone Ride of the Valkyries that dominates the Palau and is itself unique in the world.
That enormous Modernist creation, incomparable and of almost indescribable beauty, vibrated extraordinarily under the music emanating from the instruments of the Bayreuth orchestra under Pablo Heras-Casado.
We should thank Heras-Casado for the sensitivity he has shown towards Barcelona, for his respect for Catalan culture and his knowledge of the Catalan language, all of which helped make possible such an extraordinary feat: bringing the entire Bayreuth Festival Orchestra beneath the Palau’s stone Valkyries for the first time in history.
Pablo Heras-Casado is still a remarkably young conductor, yet he has already made history at Bayreuth. Plácido Domingo once stood on that podium too, but Heras-Casado is genuinely writing his own chapter in Bayreuth’s history, and with the tour beginning in Barcelona he is extending that history beyond the Green Hill. His conducting of these fragments has been grandiloquent, curated in leitmotifs, with palpable harmony with the orchestra and with enormous human strength.
Before continuing with the praise, however, a brief critical parenthesis is necessary.
In 1955, the Bayreuth Festival descended upon Barcelona—not with the official Festival Orchestra, admittedly, but with complete operas and full stage productions. In 2012 Bayreuth returned, this time with the official orchestra and three operas in concert form. Between one visit and the next there had already been an economic reduction: the scenery had disappeared.
This time we went further towards the bare minimum. Barcelona did not even receive a complete opera, but merely a handful of fragments. And as a self-contained programme, those fragments were somewhat strangely assembled, because they lacked the indispensable prelude to Das Rheingold—the prelude to everything.
It is difficult to conceive of a fragmentary concert devoted to Der Ring des Nibelungen without that primordial beginning, the Urmotiv that depicts the original absence of chaos from which the entire universe of the Ring grows.
Apart from this, the selection worked well. So let us credit Pablo Heras-Casado with yet another novelty: if Lorin Maazel created the famous Ring Without Words, Heras-Casado has now, as it were, patented the Ring with words, but without the prelude—and with the Ride of the Valkyries after Götterdämmerung.
One must always be prepared for extraordinary innovations in the Wagnerian world, although Wagner himself would probably have permitted neither the Ring Without Words nor this particular kind of concert.
That said, the performance was absolutely moving, vibrant, colourful and full of energy.
The orchestra in the formation that travelled to Barcelona sounded extraordinary. There was tremendous power in the winds and enormous body in the strings. Perhaps there was slightly less delicacy than one might normally expect. I would be inclined to attribute this to the fatigue of a journey that had begun at Vienna Airport at nine that very morning. Travelling from Vienna and its relatively dry climate to the extreme humidity of Barcelona and then immediately playing a concert of this magnitude is no easy matter. In this respect, the organisation could perhaps have been better conceived.
The concert opened with a fragment from Das Rheingold, with Nicholas Brownlee as Wotan.
And that truly was a prelude, because Barcelona is waiting for Brownlee as Wotan in the Ring des Nibelungen that begins this season at the Gran Teatre del Liceu.
And what a prelude it was.
Brownlee was the concert itself.
What Nicholas Brownlee achieved was, for me, the true concert of the evening. Brownlee is extraordinary. His Wotan reaches heights that seem almost unattainable, and every time he sings the role, he appears to sing it better.
He is becoming the Wotan of our century.
And he is still young. He has years and years ahead in which to mature this role further, years in which this interpretation will surely continue to generate discussion and may ultimately claim its own place in the history of Wagnerian performance.
What Brownlee did tonight is almost indescribable. There were tears; the skin prickled. Sometimes there are few words left after that.
We also heard Florian Vogt as Siegfried, singing in his familiar tessitura and with his customary strength. Perhaps he sounded somewhat tired, but he nevertheless delivered the role with the mastery we have come to expect from him.
Catherine Foster performed two extraordinary excerpts. In the final scene of Siegfried, alongside Florian Vogt, the two were magnificent, building towards the ecstatic cry:
“Leuchtende Liebe, lachender Tod!”
It came with dazzling force, supported by Pablo Heras-Casado’s energetic conducting.
Soon afterwards we found ourselves at Brünnhilde’s final immolation in Götterdämmerung, performed by a Catherine Foster who still possesses her strength, her voice and her incomparable character. She filled the Palau de la Música with her magical Brünnhilde, that has itself become part of the history of Wagnerian performance.
Yet the concert did not end with Götterdämmerung.
It ended with the Ride of the Valkyries.
Dramaturgically, this may seem strange. The Ride could easily have been played within the concert itself, in its proper place among the excerpts from Die Walküre. Instead, it was reserved for the very end—surely as a tribute to the Palau de la Música itself.
And this was something unique, extraordinary and magical.
It was a gesture for which we must thank Pablo Heras-Casado’s sensitivity towards Barcelona, as well as the Festival de Peralada, the Bayreuth Festival and its orchestra, and also the Palau de la Música and the Orfeó Català, which placed their crown jewel at the service of this unique concert.
For the first time, the Bayreuth Festival Orchestra played Wagner’s Ride of the Valkyries directly beneath the stone Valkyries of the Palau de la Música Catalana.
An image and a sound almost impossible to repeat.
This unique concert also became a kind of prelude to Barcelona’s new musical season: a strange, unexpected grand overture at the end of summer, when many people’s holidays have not yet finished, in a country where summer seems almost devoid of a proper classical music season.
The concert therefore appeared almost like a fleeting bird of paradise, crossing the middle of summer.
Or perhaps it really was a prelude.
A prelude to a season in which Barcelona will once again hear the man who, for me, was the true centre of this historic evening:
Nicholas Brownlee.
Barcelona is waiting for you.
Dr. Eloi de Tera


Una nit històrica: Bayreuth sota les valquíries de pedra del Palau de la Música Catalana
El 29 d’agost de 2026, al Palau de la Música Catalana, gràcies al Festival de Peralada i al Festival de Bayreuth, que enguany celebra el seu 150è aniversari, s'ha produït un esdeveniment històric, impressionant. Per primera vegada en tota la història del Palau, l’Orquestra del Festival de Bayreuth ha visitat aquest recinte modernista únic.
Però no ha estat només això. Com a bis final, la cavalcada de les valquíries ha ressonat interpretada per l’orquestra oficial del Festival de Bayreuth —l’orquestra wagneriana per excel·lència, patentada pel mateix Wagner— just sota la monumental cavalcada de les valquíries de pedra que presideix la sala del Palau i que és, al seu torn, única al món.
El gran artefacte modernista, inigualable i d’una bellesa indescriptible, ha vibrat d’una manera extraordinària sota la música que emanava dels instruments de l’Orquestra de Bayreuth, dirigida per Pablo Heras-Casado.
Cal agrair a Heras-Casado la seva sensibilitat envers Barcelona, el seu respecte per la cultura catalana i el seu coneixement del català, que han contribuït a fer possible una gesta com aquesta: portar per primera vegada en la història tota l’Orquestra del Festival de Bayreuth fins a sota de les valquíries de pedra del Palau.
Pablo Heras-Casado és encara un director molt jove i, tanmateix, ja ha aconseguit fer història a Bayreuth. També va ocupar aquell podi Plácido Domingo, però es pot afirmar que Heras-Casado està escrivint veritablement la seva pròpia història a Bayreuth i que, amb la gira que ara comença a Barcelona, continua escrivint-la. La seva direcció d'aquests fragments ha estat grandiloqüent, curada ens els leitmotivs, amb sintonia palpable amb la orquestra i amb una enorma força humana.
Abans de continuar amb els elogis, però, cal obrir un petit parèntesi crític.
El 1955 el Festival de Bayreuth va desembarcar a Barcelona: no ho va fer amb l’orquestra oficial, però sí amb òperes senceres i escenografia. El 2012 hi va tornar, aquesta vegada amb l’orquestra oficial i tres òperes en versió de concert. Entre una visita i l’altra ja s’havia produït una retallada econòmica: havia desaparegut l’escenografia.
Aquesta vegada hem anat encara una mica més cap als mínims. No ens ha arribat ni tan sols una òpera sencera, sinó només una selecció de fragments. I aquests fragments, considerats com un programa independent, resultaven una mica estranys perquè hi faltava precisament l’inevitable preludi de L’or del Rin, que és el preludi de tot. Aquest cop ens han arribat les engrunes. Costa concebre un concert fragmentari de L’anell del nibelung sense aquest començament primordial, sense el naixement musical des del Urmotiv originari, l'absència primigènia del mal humà, des del qual sorgeix tot l’univers de l’Anell. Per la resta, la selecció funcionava bé.
Podem atribuir un altre mèrit a Pablo Heras-Casado: si Lorin Maazel va patentar en el seu moment el cèlebre Anell sense paraules, Heras-Casado ha patentat, per dir-ho així, l’Anell amb paraules, però sense preludi i amb la cavalcada de les valquíries després del Capvespre dels déus.
Sempre hem d’estar preparats per a innovacions extraordinàries en el món wagnerià, tot i que cal dir que Wagner probablement no hauria permès ni l’Anell sense paraules ni tampoc un concert d’aquestes característiques.
Dit això, el concert ha estat absolutament emocionant, vibrant, ple de color i d’energia.
L’orquestra, en la formació que ha viatjat fins a Barcelona, va sonar d’una manera extraordinària. Hi ha hagut una força enorme en els vents i una gran densitat i solidesa en les cordes. Potser una mica menys de delicadesa de l’habitual, cosa que m’inclinaria a atribuir al cansament d’un viatge que havia començat aquest mateix matí, a les nou, a l’aeroport de Viena. No és fàcil viatjar des de Viena i el seu clima més sec fins a la humitat extrema de Barcelona i tocar immediatament després un concert d’aquestes característiques. En aquest punt, potser l’organització s’hauria pogut plantejar d’una altra manera.
El concert ha començat amb un fragment de L’or del Rin, interpretat per Nicholas Brownlee com a Wotan. I això sí que era un preludi, perquè Barcelona espera Brownlee com a Wotan de l’Anell del nibelung que comença aquesta temporada al Gran Teatre del Liceu.
I quin preludi!
Brownlee era el concert.
El que va fer Nicholas Brownlee va ser, per a mi, el veritable concert de la nit. Brownlee és extraordinari. El seu Wotan arriba a cotes que semblen gairebé inassolibles i, cada vegada que interpreta el paper, sembla que encara el canti millor.
S’està convertint en el Wotan del nostre segle.
I, a més, és molt jove. Té anys i anys al davant per continuar madurant un paper que donarà moltíssim a parlar i la interpretació del qual pot arribar a ocupar un lloc propi en la història de la interpretació wagneriana.
El que ha fet Brownlee aquesta nit és difícil de descriure. Ens van caure les llàgrimes, se’ns va posar la pell de gallina i, després d’una cosa així, queden poques paraules més per dir.
També vam poder escoltar Florian Vogt com a Siegfried, en la seva tessitura habitual i amb la seva força habitual, potser una mica cansat aquesta nit, però brodant el paper amb la solvència amb què sempre sap fer-ho.
Catherine Foster va interpretar dos fragments extraordinaris. Al final de Siegfried, al costat de Florian Vogt, tots dos van estar magnífics, creixent fins a arribar al crit extàtic de:
«Leuchtende Liebe, lachender Tod!». Un moment d’una força enlluernadora, acompanyat per la direcció enèrgica de Pablo Heras-Casado.
Poc després ens trobàvem ja davant la immolació final de Brünnhilde a El capvespre dels déus, interpretada per una Catherine Foster que encara conserva la seva força, la seva veu i el seu caràcter inigualable. Va saber omplir el Palau de la Música amb la seva màgica Brünnhilde, que ja forma part de la història de la interpretació wagneriana.
Tanmateix, el concert no va acabar amb El capvespre dels déus.
Va acabar amb la cavalcada de les valquíries.
Dramatúrgicament resulta una mica estrany. S’hauria pogut interpretar dins del mateix programa, ocupant el seu lloc entre els fragments de La valquíria. Però es va reservar per al final, segurament com un homenatge al mateix Palau de la Música. I aleshores ha passat una cosa única, extraordinària, màgica.
És un gest que hem d’agrair a la sensibilitat de Pablo Heras-Casado envers Barcelona, així com al Festival de Peralada, al Festival de Bayreuth i la seva orquestra, i també al Palau de la Música i a l’Orfeó Català, que van posar la seva joia de la corona al servei d’aquest concert únic.
Per primera vegada, l’Orquestra del Festival de Bayreuth va fer ressonar la cavalcada de les valquíries de Wagner just sota les valquíries de pedra del Palau de la Música Catalana.
Una imatge i un so gairebé irrepetibles. Recordeu que han calgut més de 100 anys per veure el que avui hem vist i sentit i segurament pot trigar-ne 100 més a tornar-se a repetir. Queda als annals del Palau i a la nostra retina.
Aquest concert únic ha estat també una mena de preludi de la temporada musical barcelonina: una gran obertura estranya i inesperada al final de l’estiu, quan les vacances de molts encara no s’han acabat, en un país on durant l’estiu sembla que gairebé no existeixi una veritable temporada de música clàssica a la ciutat.
El concert va ser així com un ocell fugaç del paradís que va travessar inesperadament l’estiu.
O potser va ser realment un preludi.
El preludi d’una temporada en què Barcelona podrà tornar a escoltar qui, per a mi, va ser el veritable centre d’aquesta nit històrica:
Nicholas Brownlee.
Barcelona t’espera de nou.
Dr. Eloi de Tera
Director de Lohengrin Magazine

Ein historischer Abend: Bayreuth unter den steinernen Walküren des Palau de la Música Catalana
Am 29. August 2026 ereignete sich im Palau de la Música Catalana dank des Festival de Peralada und der Bayreuther Festspiele, die in diesem Jahr ihr 150-jähriges Bestehen feiern, etwas Historisches und überwältigend Schönes. Zum ersten Mal in der Geschichte des Palau gastierte das Orchester der Bayreuther Festspiele in diesem einzigartigen modernistischen Konzertsaal.
Doch nicht nur das: Als abschließende Zugabe erklang Wagners Walkürenritt, gespielt vom offiziellen Orchester der Bayreuther Festspiele – jenem Klangkörper also, der wie kaum ein anderer von Wagner selbst geprägt und gleichsam autorisiert scheint –, unmittelbar unter dem monumentalen steinernen Walkürenritt, der den Konzertsaal des Palau beherrscht und seinerseits weltweit einzigartig ist.
Dieses gewaltige modernistische Gesamtkunstwerk von unvergleichlicher, kaum zu beschreibender Schönheit vibrierte auf außergewöhnliche Weise unter der Musik, die aus den Instrumenten des Bayreuther Orchesters unter der Leitung von Pablo Heras-Casado strömte.
Heras-Casado ist dafür zu danken, dass seine Sensibilität gegenüber Barcelona, sein Respekt für die katalanische Kultur und seine Kenntnis der katalanischen Sprache dazu beigetragen haben, eine solche musikalische Tat möglich zu machen: das gesamte Bayreuther Festspielorchester erstmals unter die steinernen Walküren des Palau zu führen.
Pablo Heras-Casado ist noch ein sehr junger Dirigent und hat dennoch bereits Geschichte in Bayreuth geschrieben. Auch Plácido Domingo stand einst dort am Pult; doch Heras-Casado schreibt in Bayreuth tatsächlich seine eigene Geschichte – und mit der Tournee, die nun in Barcelona beginnt, setzt er sie fort.
Bevor die Lobeshymne weitergeht, muss allerdings eine kleine kritische Klammer geöffnet werden.
1955 kam das Bayreuther Festival nach Barcelona – damals zwar nicht mit dem offiziellen Festspielorchester, dafür aber mit vollständigen Opern und Bühnenbildern. 2012 kehrte Bayreuth zurück, diesmal mit dem offiziellen Orchester und drei Opern in konzertanter Form. Zwischen 1955 und 2012 hatte es also bereits eine ökonomische Reduktion gegeben: Das Bühnenbild war verschwunden.
Diesmal ging man noch einen Schritt weiter in Richtung Minimalismus. Nicht einmal eine vollständige Oper erreichte Barcelona, sondern lediglich einige Fragmente. Und diese Auswahl wirkte für sich genommen etwas seltsam, weil ausgerechnet das unverzichtbare Vorspiel zu Das Rheingold fehlte – jener Anfang, mit dem alles beginnt.
Ein fragmentarisches Konzert aus dem Ring des Nibelungen ohne diesen Urbeginn, ohne jenes musikalische Werden aus dem anfänglichen Chaos, ist schwer vorstellbar.
Im Übrigen war die Auswahl gelungen. Schreiben wir Pablo Heras-Casado also noch eine weitere Premiere zu: Wenn Lorin Maazel einst den Ring ohne Worte schuf, hat Heras-Casado nun gewissermaßen den Ring mit Worten, aber ohne Vorspiel und mit dem Walkürenritt nach der Götterdämmerung erfunden.
Für außergewöhnliche Innovationen in der Wagner-Welt muss man offenbar immer bereit sein – wobei gesagt werden muss, dass Wagner vermutlich weder den Ring ohne Worte noch eine derartige Konzertdramaturgie erlaubt hätte.
Nach dieser Einschränkung bleibt jedoch festzuhalten: Das Konzert war absolut bewegend, vibrierend, farbenreich und voller Energie.
Das Orchester in jener Besetzung, die nach Barcelona gereist war außergewöhnlich. Die Bläser besaßen enorme Kraft, die Streicher einen mächtigen, dichten Klang. Vielleicht fehlte stellenweise etwas von der gewohnten Delikatesse. Dies könnte man durchaus der Müdigkeit einer Reise zuschreiben, die am selben Morgen um neun Uhr am Wiener Flughafen begonnen hatte. Von Wien mit seinem trockeneren Klima in das extrem feuchte Barcelona zu reisen und unmittelbar danach ein solches Konzert zu spielen, ist keine Kleinigkeit. In diesem Punkt hätte die Organisation sicherlich besser geplant werden können.
Das Konzert begann mit einem Fragment aus Das Rheingold, gesungen von Nicholas Brownlee als Wotan.
Und das war tatsächlich ein Vorspiel – denn Barcelona erwartet Brownlee als Wotan in jenem Ring des Nibelungen, der in dieser Saison am Gran Teatre del Liceu beginnt.
Aber was für ein Vorspiel!
Brownlee war selbst das Konzert.
Was Nicholas Brownlee an diesem Abend leistete, war der eigentliche Mittelpunkt des Konzerts. Brownlee ist außergewöhnlich. Sein Wotan erreicht Dimensionen, die nur schwer zu übertreffen sind, und jedes Mal, wenn er diese Partie singt, scheint seine Interpretation noch weiter zu wachsen.
Er ist auf dem Weg, der Wotan unseres Jahrhunderts zu werden.
Und Brownlee ist noch jung. Vor ihm liegen Jahre, in denen diese Partie weiter reifen kann – Jahre, in denen diese Interpretation noch viel Gesprächsstoff liefern und möglicherweise ihren Platz in der Geschichte der Wagner-Interpretation finden wird.
Was Brownlee an diesem Abend vollbrachte, lässt sich kaum beschreiben. Tränen kamen, die Haut schauderte – und manchmal gibt es darüber hinaus nur wenige Worte.
Ebenso hörten wir Florian Vogt als Siegfried, in seiner vertrauten Tessitura und mit seiner bekannten Kraft, vielleicht an diesem Abend etwas ermüdet, aber dennoch mit jener Souveränität, mit der er diese Partie immer wieder gestaltet.
Catherine Foster interpretierte zwei außergewöhnliche Ausschnitte. Im Finale von Siegfried stand sie gemeinsam mit Florian Vogt auf der Bühne. Beide waren großartig und steigerten sich bis zu dem ekstatischem Ausruf: „Leuchtende Liebe, lachender Tod!“, Ein Moment von blendender Kraft, getragen von der energischen Leitung Pablo Heras-Casados.
Kurz darauf befanden wir uns bereits bei Brünnhildes Schlussgesang und Selbstopferung in Götterdämmerung. Catherine Foster besitzt noch immer ihre Kraft, ihre Stimme und ihren unverwechselbaren Charakter. Sie füllte den Palau de la Música mit ihrer magischen Brünnhilde – einer Interpretation, die längst selbst Teil der Geschichte der Wagner-Aufführungspraxis geworden ist.
Doch das Konzert endete nicht mit Götterdämmerung.
Es endete mit dem Walkürenritt.
Dramaturgisch mag das merkwürdig erscheinen. Der Walkürenritt hätte ohne Weiteres an seiner eigentlichen Stelle innerhalb der Fragmente aus Die Walküre gespielt werden können. Stattdessen wurde er für das Ende aufgehoben – vermutlich als Hommage an den Palau de la Música selbst.
Und genau darin lag etwas Einmaliges, Außergewöhnliches und Magisches.
Es war eine Geste, für die man der Sensibilität Pablo Heras-Casados gegenüber Barcelona danken muss, ebenso dem Festival de Peralada, den Bayreuther Festspielen und ihrem Orchester sowie dem Palau de la Música und dem Orfeó Català, die für diesen Abend ihre Kronjuwele zur Verfügung stellten.
So erklang zum ersten Mal das Orchester der Bayreuther Festspiele mit Wagners Walkürenritt unmittelbar unter den steinernen Walküren des Palau de la Música Catalana.
Ein Bild und ein Klang, die sich kaum wiederholen lassen.
Dieser einzigartige Abend war zugleich ein ungewöhnliches Vorspiel zur neuen musikalischen Saison Barcelonas: eine große, unerwartete Ouvertüre am Ende des Sommers, zu einem Zeitpunkt, an dem für viele die Ferien noch nicht einmal beendet sind und in einem Land, in dem es im Sommer kaum eine eigentliche Musiksaison gibt.
So erschien dieses Konzert beinahe wie ein flüchtiger Paradiesvogel, der mitten durch den Sommer flog.
Oder vielleicht war es tatsächlich ein Vorspiel.
Ein Vorspiel zu jener Saison, in der Barcelona denjenigen wiederhören wird, der für mich der eigentliche Mittelpunkt dieses historischen Abends war:
Nicholas Brownlee.
Barcelona wartet auf dich.
Dr. Eloi de Tera
Direktor des Lohengrin Magazines

Una noche histórica: Bayreuth bajo las Walkirias de piedra del Palau de la Música Catalana
El 29 de agosto de 2026, en el Palau de la Música Catalana, gracias al Festival de Peralada y al Festival de Bayreuth, que este año celebra su 150.º aniversario, se produjo un acontecimiento histórico, impresionante. Por primera vez en toda la historia del Palau, la Orquesta del Festival de Bayreuth visitaba este recinto modernista único.
Pero no fue solamente eso. Como bis final, la cabalgata de las Walkirias resonó interpretada por la orquesta oficial del Festival de Bayreuth —patentada por el mismísimo Wagner— justo debajo de la monumental cabalgata de las Walkirias de piedra que preside la sala del Palau y que es, a su vez, única en el mundo.
El gran armatoste modernista, inigualable y de indescriptible belleza, vibró de una forma extraordinaria bajo la música que emanaba de los instrumentos de la Orquesta de Bayreuth, dirigida por Pablo Heras-Casado.
Hay que agradecer a Heras-Casado su sensibilidad hacia Barcelona, su respeto por la cultura catalana y su conocimiento del catalán, que han contribuido a hacer posible semejante hazaña: llevar por primera vez en la historia a toda la Orquesta del Festival de Bayreuth hasta debajo de las Walkirias de piedra del Palau.
Pablo Heras-Casado es todavía un director jovencísimo y, sin embargo, ya ha conseguido hacer historia en Bayreuth. También estuvo en aquel podio Plácido Domingo, pero se puede afirmar que Heras-Casado está escribiendo verdaderamente su propia historia en Bayreuth y que, con la gira que empieza ahora en Barcelona, continúa escribiéndola.
Antes de seguir con los elogios, sin embargo, hay que abrir un pequeño paréntesis crítico.
En 1955 el Festival de Bayreuth desembarcó en Barcelona: no lo hizo con la orquesta oficial, pero sí con óperas enteras y escenografía. En 2012 regresó, esta vez con la orquesta oficial y tres óperas en versión de concierto. Entre una visita y otra ya se había producido un recorte económico: había desaparecido la escenografía.
Esta vez hemos ido todavía un poco más hacia los mínimos. No nos llegó siquiera una ópera entera, sino apenas una selección de fragmentos. Y esos fragmentos, considerados como programa independiente, resultaban algo extraños porque faltaba precisamente el ineludible preludio de El oro del Rin, que es el preludio de todo.
Resulta difícil concebir un concierto fragmentario de El anillo del nibelungo sin ese principio primordial, sin ese nacimiento musical desde el caos originario del que surge todo el universo del Anillo.
Por lo demás, la selección funcionaba bien. Así que podemos atribuir otro hito a Pablo Heras-Casado: si Lorin Maazel patentó en su día el célebre Anillo sin palabras, Heras-Casado ha patentado, por así decirlo, el Anillo con palabras, pero sin preludio y con la cabalgata de las Walkirias después de El ocaso de los dioses.
Siempre debemos estar preparados para innovaciones extraordinarias en el mundo wagneriano, aunque cabe decir que Wagner probablemente no habría permitido ni el Anillo sin palabras ni tampoco un concierto de estas características.
Dicho esto, el concierto fue absolutamente emocionante, vibrante, lleno de color y de energía.
La orquesta, en la formación que viajó hasta Barcelona, sonó de forma extraordinaria. Hubo una fuerza enorme en los vientos y un empaque formidable en la cuerda. Quizá hubo algo menos de delicadeza de lo habitual, algo que me inclinaría a atribuir al cansancio de un viaje que había empezado aquella misma mañana, a las nueve, en el aeropuerto de Viena. No es fácil viajar desde Viena y su clima más seco hasta la humedad extrema de Barcelona y tocar inmediatamente después un concierto de estas características. En este punto, quizá la organización podría haberse planteado de otra manera.
El concierto empezó con un fragmento de El oro del Rin, interpretado por Nicholas Brownlee como Wotan.
Y eso sí fue un preludio, porque Barcelona espera a Brownlee como Wotan del Anillo del nibelungo que empieza esta temporada en el Gran Teatre del Liceu.
¿Y qué preludio!
Brownlee fue el concierto.
Lo de Nicholas Brownlee fue, para mí, el verdadero concierto de la noche. Brownlee es extraordinario. Su Wotan llega a cotas que parecen casi inalcanzables y, cada vez que interpreta el papel, parece cantarlo todavía mejor.
Se está convirtiendo en el Wotan de nuestro siglo.
Y además es muy joven. Le quedan años y años para seguir madurando un papel que dará muchísimo que hablar y cuya interpretación puede llegar a ocupar un lugar propio en la historia de la interpretación wagneriana.
Lo de Brownlee esta noche es difícilmente descriptible. Se nos cayeron las lágrimas, se nos erizó la piel y, después de algo así, pocas palabras más quedan por decir.
Asimismo pudimos escuchar a Florian Vogt como Siegfried, en su tesitura habitual y con su fuerza habitual, quizá algo cansado esta noche, pero bordando su papel con la solvencia con la que siempre sabe hacerlo.
Catherine Foster interpretó dos fragmentos extraordinarios. En el final de Siegfried, junto a Florian Vogt, ambos estuvieron soberbios, creciendo hasta llegar al grito extático de Brünnhilde: «Leuchtende Liebe, lachender Tod!». Un momento de fuerza deslumbrante, acompañado por la dirección enérgica de Pablo Heras-Casado.
Poco después nos encontrábamos ya ante la inmolación final de Brünnhilde en El ocaso de los dioses, interpretada por una Catherine Foster que todavía conserva su fuerza, su voz y su carácter inigualable. Supo llenar el Palau de la Música con su mágica Brünnhilde, una interpretación que forma ya parte de la historia de la interpretación wagneriana.
Sin embargo, el concierto no terminó con El ocaso de los dioses.
Terminó con la cabalgata de las Walkirias.
Dramatúrgicamente resulta algo extraño. Podría haberse interpretado dentro del propio programa, ocupando su lugar entre los fragmentos de La Walkiria. Pero se reservó para el final, seguramente como homenaje al propio Palau de la Música.
Y ahí ocurrió algo único, extraordinario, mágico.
Es un gesto que debemos agradecer a la sensibilidad de Pablo Heras-Casado hacia Barcelona, así como al Festival de Peralada, al Festival de Bayreuth y su orquesta, y también al Palau de la Música y al Orfeó Català, que pusieron su joya de la corona al servicio de este concierto único.
Por primera vez, la Orquesta del Festival de Bayreuth hizo resonar la cabalgata de las Walkirias de Wagner justo debajo de las Walkirias de piedra del Palau de la Música Catalana.
Una imagen y un sonido casi irrepetibles.
Este concierto único fue también una especie de preludio a la temporada musical barcelonesa: una gran obertura extraña e inesperada al final del verano, cuando las vacaciones de muchos todavía no han terminado, en un país donde durante el verano parece que apenas exista una verdadera temporada de música clásica.
El concierto fue así como un ave fugaz del paraíso que atravesó inesperadamente el verano.
O quizá fue realmente un preludio.
El preludio de una temporada en la que Barcelona podrá volver a escuchar a quien, para mí, fue el verdadero centro de esta noche histórica:
Nicholas Brownlee.
Barcelona te espera de nuevo.
Dr. Eloi de Tera
Director de Lohengrin Magazine




Comentarios