Mehta construeix la música eterna

El Palau de la Música Catalana és l'arquitectura de la naturalesa, la natura parla en les múltiples tècniques, materials i formes del Modernisme, és un bosc infinit que sorgeix sobre l'escenari i s'escampa com un calidoscopi per tota la sala. I ahir aquest monument de l'arquitectura va ressuscitar com mai capturat per la bellesa musical de la ja mítica West-Eastern Divan Orchestra que fundaren Edward Said i Daniel Barenboim. El monument megalític a la Pau que és aquesta orquestra es transforma en un edifici colossal del so, poquíssimes orquestres al món sonen com ells. El so és pur, gegant, infinit i excels, la corda és com un pulmó humà que respira a l'uníson i és tan harmònic que sembla impossible. Els vents són d'un altre món, no hi ha estridències, tot és equilibrat i així mateix la percussió. Aquesta orquestra sona tan bé que sempre honora l'esperit humà i humanitari que la va crear, tot en ells és tocat per la llum divina. Allò que un dia Said i Barenboim van imaginar, amb els anys s'ha convertit en una de les millors orquestres de tots els temps.

Beethoven va crear el món natural en la Sisena Simfonia i, més endavant, a la Vuitena, amb ecos d'aquell món que neix al primer moviment de la Sisena, basteix una arquitectura de la naturalesa que resulta sideral. Primer va crear la natura, a la Sisena, després l'arquitectura sonora d'aquesta a la Vuitena. La Vuitena és una d'aquelles peces musicals que quedaran sempre com un monument inexplicable de la Història de la música. Com poden sorgir les melodies amb tal fluïdesa i naturalitat? Doncs perquè Beethoven ha escoltat la natura mateixa i la seva simfonia la repeteix amb una perfecció que resulta emocionant.  Un Beethoven que, tancat en el seu món que aleshores ja era mancat de so, va escoltar la Naturalesa molt millor que aquells que sí que hi sentien. I ahir, alguns va pensar que Mehta no dirigia, sinó que l'orquestra sonava sola, però Mehta com Beethoven, amb la força interior del que ho ha viscut tot, va efectuar una de les seves millors obres de direcció. Aquell món natural que es converteix en arquitectura musical, ressonava ahir amb una emoció i excel·lència mai vistes per cada un dels porus de l'arquitectura natural de Domènech i Montaner. No per casualitat, Diego Massana i el jove Pau Gargallo, van col·locar un gran bust de Beethoven sobre l'escenari, perquè aquest Palau, com l'arquitectura sonora de la Vuitena, és un castell de la naturalesa que brolla del salze sobre Anselm Clavé i les Flors de Maig i s'escampa per tota la sala. Ahir aquesta sala va cobrar vida per primer cop en molt de temps. La direcció del mite Zubin Mehta va resultar impressionant, com impressionant va ser la música que emanava d'aquesta orquestra sensacional.

Seguidament, a Beethoven, van tocar Schubert, la Simfonia "La Gran". L'última, la que porta el número 9 maleït que quasi només Xostakóvitx va aconseguir superar. La força interpretativa i la sonoritat de la West-Eastern Divan Orchestra va ser extraordinària. Malgrat que l'inici amb l'Obertura Leonora i la Vuitena de Beethoven va ser insuperable, perquè com s'ha dit, no oblidarem mai, aquest dia i la comunió perfecta de la força arquitectònica del Palau de la Música Catalana i la grandiloqüència natural del Beethoven madur.

Dr. Eloi de Tera

The Palau de la Música Catalana is the architecture of nature; nature speaks there in the multiple techniques, materials, and forms of Modernism. It is an infinite forest that emerges on the stage and that expands itself like a kaleidoscope throughout the auditorium. Yesterday this monument of architecture was resurrected by the musical beauty of the legendary West-Eastern Divan Orchestra, founded by Edward Said and Daniel Barenboim. The megalithic monument to the peace that is this orchestra was transformed into a colossal building of sound; very few orchestras in today's world sound like them. Their sound is pure, giant, infinite and excels; the strings are like a human lung that breathes in unison and are so harmonious that it seems impossible. The winds are also from another world; there are no stridencies, they are all balanced, and the percussion sounds in the same way. This orchestra sounds so beautiful that they always honor the human and humanitarian hope that

created them; everything in them is played by the divine light. What Said and Barenboim imagined one day has, over the years, become one of the greatest orchestras of all time.

Beethoven created the natural world in the Sixth Symphony and, later, in the Eighth; with echoes of that world that is born in the first movement of the Sixth, he builds an architecture of nature that is sidereal. First was the pure nature, then the architecture of it. The Eighth is one of those musical pieces that will always remain as an inexplicable monument in the history of music. How can melodies emerge with such fluidity and naturalness? Well, because Beethoven has listened to nature itself, and his symphony repeats it with an exciting perfection. A Beethoven who, locked in his world that was already devoid of sound at that time, listened to nature much better than those who did hear it. And yesterday, some thought that Mehta was not conducting, and that the orchestra sounded alone, but Mehta like Beethoven, with the inner strength of someone who has experienced everything, performed one of his best conducting works. That natural world that becomes musical architecture, resonated yesterday with an emotion and excellence never seen through each of the pores of Domènech i Montaner's natural architecture. It is no coincidence that Diego Massana and the young Pau Gargallo placed a large bust of Beethoven on the stage, because this Palace, like the sound architecture of the Eighth, is a castle of nature that springs from the willow above Anselm Clavé and the Flowers of May and spreads throughout the hall. Yesterday this hall came to life for the first time in a long time. The direction of the legendary Zubin Mehta was impressive, as was the music that emanated from this sensational orchestra.

Then, after Beethoven, they played Schubert, the Symphony "The Great". The last one, the one with the cursed number 9 that almost only Shostakovich managed to surpass. The interpretative strength and sonority of the West-Eastern Divan Orchestra was extraordinary. Although the beginning with the Leonora Overture and Beethoven's Eighth was unsurpassed, because as has been said, we will never forget this day and the perfect communion of the architectural strength of the Palau de la Música Catalana and the natural grandiloquence of the mature Beethoven.

Dr. Eloi de Tera