El retorn d’una veu pianística al seu espai natural

El retorn d’una veu pianística al seu espai natural

Hi ha intèrprets que, quan pugen a un escenari determinat, activem en nosaltres una mena

de memòria col·lectiva: sabem que aquell lloc, aquella acústica i aquell artista formen un

tot indissoluble. Alba Ventura i el Palau de la Música Catalana constitueixen un d’aquests

binomis rars i fèrtils. La pianista barcelonina ha crescut musicalment i vitalment entre

aquestes pedres modernistes, hi ha viscut molts dels seus primers èxits, i el públic que

omple la Sala de Concerts l’ha vista evolucionar des d’una jove promesa d’un talent

inqüestionable fins a una artista de maduresa sòlida, valenta, marcada per una poètica

pròpia.

El recital del 26 de novembre, emmarcat en el cicle Palau Piano, no era un concert més:

semblava, en essència, un retorn i alhora una síntesi. Un capítol que tanca i obre. El

programa Chopin, Skriabin i Mompou no estava triat per casualitat: és exactament el

mateix que Alba ha enregistrat en el seu últim àlbum, Reflets (2024), un disc que ha suscitat

elogi unànime per la delicadesa i profunditat amb què articula un diàleg entre tres universos

estètics aparentment distants però interiorment connectats.

Aquest concert, però, no era una simple translació del disc a l’escenari: era un cos viu,

obert, impulsat per la respiració de la sala i per un públic que, al final, va regalar sis minuts

d’aplaudiments sostinguts, una reacció que no s’obté si no es produeix una emoció

compartida genuïna.

I després, dos bisos, entre ells un Nocturn de Chopin en do♯ menor executat amb una

intensitat gairebé hipnòtica.

El que segueix és una crítica profunda, no només del que s’hi va sentir, sinó del que va

significar.

La idea del programa: tres miralls i un sol gest poètic

El nucli conceptual del recital girava al voltant d’una idea senzilla i poderosa: Chopin com

a sol central, i Skriabin i Mompou com dos planetes que brillen perquè reflecteixen la seva

llum amb angles diferents.

Mompou, el silenci que parla

Mompou és el compositor de les transparències, del gest petit que obre abismes

emocionals. Les Variations sur un thème de Chopin són, possiblement, una de les seves

obres més complexes, però també una de les més sinceres.

Skriabin, la llum visionària

Skriabin no només escriu música: escriu llum. Els seus Deux poèmes, op. 32 són una

fogonada breu i intensíssima de sensualitat harmònica.

Chopin, l’eix emocional

Els 24 Preludis, op. 28 són un univers en miniatura, o millor dit: vint-i-quatre universos.

Chopin destil·la la condició humana en pàgines brevíssimes, gairebé epigramàtiques.

Alba no executa les obres: les presenta com una arquitectura viva.

Primera part: Mompou i la tècnica de la translucidesa

Les Variations sur un thème de Chopin són un mirall múltiple: Mompou hi observa Chopin,

s’hi reconeix i s’hi distancia. Alba s’hi endinsa amb una serenor que impressiona.

El tema: una porta que s’obre amb delicadesa

El Tema. Andantino és senzill, conegut, però mai trivial. Alba el presenta amb una puresa

gairebé infantil, com si ens digués: “mireu aquest petit motiu, perquè d’aquí naixerà un

món”.

Variacions I–IV: la calma, la gràcia, la lentitud, l’expressió

En aquests primers blocs, Alba treballa el so com si fos matèria orgànica. Cada frase està

respirada, cada final és suspès amb la quantitat justa de silenci. És difícil fer tan poc i

alhora dir tant.

Variacions V–VII: el moviment subtil

La Variació V. Tempo di mazurka exhibeix una dansa flotant, sense exageracions

folklòriques.

La VI. Recitativo és un dels moments més delicats: Alba hi parla com un actor de veu

baixa, i la sala ho escolta en complet silenci.

La VII. Allegro leggiero té llum, moviment, però mai brillantor superficial: la lleugeresa

no és virtuosística, és espiritual.

Variació VIII–XII: culminacions, evocacions i epílegs

La Variació X. Évocation és un punt culminant emocional: Alba aconsegueix un so de

quars, una llum tènue, una expressivitat sense dramatismes.

La Variació XII. Galop et epilogue no és un exercici de velocitat, sinó d’ironia subtil:

Mompou somriu, Alba ens ho transmet.

La primera part acaba amb la sensació d’haver caminat dins un bosc fràgil, ple d’ombres i

clarianes.

Skriabin: dos poemes, un món sencer

Skriabin necessita una pianista sense por. Algú que entengui que darrere de cada acord hi

ha una idea filosòfica, un impuls visionari.

Poema I: Andante cantabile

Alba tracta la línia melòdica com si fos una veu humana que no vol trencar-se.

Els harmònics flotants són nets, però mai freds. Hi ha un punt de misteri, un moviment

interior persistent.

Poema II: Allegro, con eleganza

Aquí Alba desplega sensibilitat rítmica i un control tímbric extraordinari.

El resultat és una peça que sembla improvisada i alhora inevitable.

Amb Skriabin, Alba demostra que domina els clarobscurs i l’ambigüitat emocional.

La segona part: Chopin i la vida sencera en fragments

Els 24 Preludis, op. 28 són un repte físic i emocional. No permeten descans: cada peça és

un món, i cal donar-los identitat pròpia sense trencar la unitat global.

Alba aconsegueix construir un arc narratiu ferm, amb una visió madura i profundament

personal.

Preludis I a IV: l’alba, la calma, la llum i la tempesta

El primer preludi, Agitato, marca el to: Alba no exagera, no corre, però injecta energia

pura.

El II. Lento és un monòleg interior, on la mà esquerra és un eco d’angoixa.

El III. Vivace és llum pura.

El IV. Largo és de les seves lectures més polides: auster, profund, sense sentimentalisme.

Preludis V a X: respiració, foc, moviment

Alba entén Chopin en termes de tensió i relaxació, de pes i flotació.

El preludi VIII. Molto agitato és com una corrent elèctrica: ràpid, sí, però claríssim.

El X. Allegro molto és un estudi de control digital i d’expressió continguda.

Preludis XI a XVI: poesia i abisme. Aquí Alba aconsegueix un estat de transparència

emocional que la sala rep amb silenci reverent.

El XV. Sostenuto (“el famós gota d’aigua”) és un dels moments més bells de la nit: un

temps lent, gairebé suspès, una mà esquerra circular com una respiració adolorida. A un

servidor li va caure alguna llàgrima.

Preludis XVII a XXIV: el camí cap al vertigen final

A partir del XVII. Allegretto, Alba introdueix una intensificació progressiva del discurs,

un augment de la tensió emocional que no esclata fins al final.

El XXII. Molto agitato és un volcà.

El XXIV. Allegro appassionato és heroic, brillant, resolutiu.

El públic queda en silenci. I en acabar: esclat. El RE final polsat amb dos dits!

Una nit que quedarà escrita

Un concert com aquest no és només música.

És la constatació que hi ha intèrprets capaços de transformar un programa en una

experiència total: emocional, intel·lectual, sonora, vital. M’imagino a Clara Schumann

interpretant d’aquesta manera; veient-la a l’escenari, amb tant talent i anys de feina ben

feta, no puc evitar pensar en aquella dedicació profunda.

Alba Ventura va convertir el Palau en un espai de quietud i intensitat. Va tocar no per

exhibir-se, sinó per revelar una veritat profunda. I això, en un món sovint accelerat, és un

acte de resistència poètica.

Roger Romance