The clarity of Sibelius monumental winter by RPO and Petrenko

This Monday, October 27, the great Royal Philharmonic Orchestra arrived at the Palau de la Música Catalana with Vasily Petrenko as conductor. Petrenko knows how to extract a precise, methodical and poignant sound from any formation, but with the talent present in the Royal Philharmonic Orchestra, everything takes on an epic aspect. So much so that Albert Guinovart himself could hardly believe the sound that the RPO was able to extract from his "La Vida Secreta" Sonata. This is one of those typical dreams by Guinovart, with a distant similarity to Bernstein, which can trap any orchestra with sudden tempo changes or rhythmic difficulties, but Petrenko is iron and clean and surprised with the strength and compactness with which this piece by Guinovart sounded, which is one of the least burdensome, due to its brevity and the richness of the orchestral colors, that he created.

Immediately, afterward, we left the Iberian world to enter fully into the Nordic program of this concert with the very delicate piano concerto in A minor op. 16 by Grieg in the hands of the young Mao Fujita, who was making his debut at the Palau. Fujita is playful, but at the same time impressive and knows how to get a warm and transparent sound from the piano as well as making very nuanced use of the pedal, although he did not always sound epic in the moments when Grieg asks for it, nor very romantic in the Adagio. He is a mathematical pianist, with great technique and sentimental expression, although he still needs to mature in this kind of pieces. Likewise, at some moments, the piano sounded too hammered and lacked softness. Petrenko conducted it with tenacity, and the RPO extracted a vibrant and triumphant sound that was much more convincing than that of the pianist.

The second part of the concert featured the RPO's interpretation of Symphony no. 2 by Jean Sibelius, a monumental work of the classical repertoire, which at times has a strength that goes beyond Mahler himself. The harmonies are cold in their construction, but at the same time have a warm color like Scandinavian nature. Petrenko conducted it with that necessary Nordic coldness that combines the strength of the sound and the methodical clarity of the tempi, which did not please some critics who believe that everything is like Falla or that Wagner must be the debauchery of Heras Casado. But Sibelius is a raw and icy winter like a monumental Carrara marble tombstone, with the emotionless glow of the fire that warms that winter. And so Petrenko conducted it, and so the RPO sounded in what was one of the most excellent interpretations of Sibelius ever heard at the Palau de la Música Catalana.

Dr. Eloi de Tera

alana amb Vasily Petrenko com a director.  Petrenko sap extreure un so precís, metòdic i punyent de qualsevol formació, però amb el talent present a la Royal Philarmonic Orchestra, tot pren un caire èpic.  Tant és així que el propi Albert Guinovart quasi no podia creure el so que la RPO va saber treure de la seva Sonata "La Vida Secreta". Aquesta és un d'aquells somnis propis de Guinovart, amb un caire llunyà a Bernstein, que pot entrampar a qualsevol orquestra amb els canvis de tempo sobtats o amb les dificultats rítmiques, però Petrenko és ferri i net i va sorprendre la força i compactació amb la qual va sonar aquesta peça de Guinovart que és de les menys carregoses, per la seva brevetat i per la riquesa dels colors orquestrals que hi va crear.

Tot seguit, deixàvem el món ibèric per entrar de ple en el programa nòrdic d'aquest concert amb el delicadíssim concert per a piano en la menor op. 16 de Grieg amb les mans del jove Mao Fujita que debutava al Palau. Fujita és juganer, però alhora impactant i sap treure un so càlid i transparent del piano així com fa un ús del pedal molt matisat, tot i que no sempre va sonar èpic en els moments en què Grieg ho demana, ni gaire romàntic en l'Adagio. És un pianista matemàtic, amb gran tècnica i expressió sentimental, malgrat que encara li falta madurar aquest tipus de peces. Així mateix, en alguns moments el piano va sonar massa martellejat i li faltà suavitat. Petrenko ho va dirigir amb tenacitat i la RPO va extreure un so vibrant i triomfant que resultà molt més convincent que el del pianista.

La segona part del concert comptà amb la interpretació per part de la RPO de la Simfonia núm. 2 de Jean Sibelius, obra monumental del repertori clàssic, que a vegades té una força que va més enllà del mateix Mahler. Les harmonies són fredes en la seva construcció, però alhora tenen un color càlid com la naturalesa escandinava. Petrenko la va dirigir amb aquesta fredor nòrdica necessària que combina la força del so i la claredat metòdica dels tempi, cosa que no va agradar a alguns crítics que creuen que tot és Falla o que Wagner ha de ser la disbauxa d'Heras Casado. Però Sibelius és com un hivern cru i gèlid com una monumental làpida de marbre de Carrara, amb la calor mancada de sentiment del foc que aquell hivern escalfa. I així ho dirigí Petrenko i així sonà la RPO en la que fou una de les interpretacions més excelses de Sibelius que s'han sentit mai al Palau de la Música Catalana.

Dr. Eloi de Tera