A Musically Haute Couture L’Elisir d’Amore in Sabadell

L'Elisir d'Amore, Gaetano Donizetti

Teatre de la Faràndula, Sabadell

14.10.2026

Voices: Laura Gibert, Manuel de Diego, Toni Marsol, Pau Armengol, Mireia Tarragó. Director: Pau Monterde. Conductor: Daniel Gil de Tejada.

This Wednesday, 14 October, the Teatre de la Faràndula in Sabadell opened its doors to inaugurate a new season of Òpera Catalunya, doing so with a production of L’elisir d’amore by Gaetano Donizetti. The staging was exactly what an Elisir requires: delicate in its beauty and attention to detail, and excellent. Nothing more was needed.

Anyone who has attended opera performances at some of Europe’s major theatres in recent weeks and suddenly finds themselves at the Teatre de la Faràndula in Sabadell might miss those grand auditoriums with their sumptuous boxes, immense stages and monumental architecture. Indeed, it is high time the Government of Catalonia built an opera house for the people of Sabadell. Yet they would also be struck by an undeniable reality: what takes place at the Teatre de la Faràndula and at the other theatres across Catalonia that host productions by the Fundació Òpera Catalunya reaches such high standards of quality that, on many occasions, the musical and vocal results are entirely comparable to—and sometimes even surpass—what can be heard at some of Europe’s great opera houses.

Let us be honest: nowadays, a singer’s presence on the world’s major stages depends not solely on talent, technique or the quality of their vocal instrument. Networking skills, influence, the contacts of their representatives and the agreements certain agencies maintain with theatres often play a part as well. And these mechanisms do not always go hand in hand with vocal excellence.

This critic has heard L’elisir d’amore at some of Europe’s major theatres, with vocal results considerably inferior to those we enjoyed tonight in Sabadell. For tonight, we witnessed an Elisir of extraordinary quality, with particularly meticulous musical direction.

At the podium, Daniel Gil de Tejada crafted an haute couture Elisir. His interpretation achieved a thoroughly harmonious sound among the orchestra, chorus and soloists—a far from simple task in a repertoire that demands precision, agility, flexibility and a finely tuned theatrical instinct. The result was a perfectly blended, cohesive ensemble, with beautifully shaped expressive contrasts and truly extraordinary control of tempi. His conducting brought coherence to the entire performance without ever sacrificing the liveliness and spontaneity demanded by Donizetti’s score.

Nevertheless, this Elisir would not have reached the artistic heights we witnessed without two voices of colossal proportions: those of Laura Gibert and Toni Marsol.

Laura Gibert possesses a privileged vocal instrument, with a velvety timbre and vocal warmth that seem especially suited to the great dramatic roles of the operatic repertoire. Yet these vocal qualities are by no means incompatible with comic opera, as her interpretation of Adina demonstrated.

Despite its demands for coloratura and virtuosity, Adina belongs to an essentially comic world, albeit one touched by a subtle sentimental and dramatic dimension. With her powerful voice and extraordinary richness of timbre, Laura approached the character with admirable musical intelligence, steering clear of certain contemporary interpretations that seem more concerned with displaying high notes, agility and virtuosity than with building a character of genuine musical and theatrical depth.

What is particularly striking about her Adina is the meticulous care with which the role has been crafted. Every phrase, every inflection and every note seem to have been studied and refined down to the smallest detail. And she achieves this without ever sacrificing the high notes, coloratura or virtuoso passages demanded by the score. In her interpretation, however, these elements never become ends in themselves; instead, they are integrated with admirable naturalness into an overall conception of the character.

When the time comes to unleash her virtuosity, Laura Gibert does so with exceptional quality and absolute technical control. But her greatness lies not merely in this ability, but in the way she places all her vocal resources at the service of the music and the dramatic construction.

Her Adina is like a haute couture gown, embroidered with exquisite precision, in which every detail has a purpose. Nothing is gratuitous, nothing is left to chance. Every phrase is intensely worked through, every note has an intention, and every entrance contributes to the creation of a character of extraordinary musical coherence.

Laura Gibert demonstrates an uncommon musical intelligence. She has not come to impress the audience with a display of coloratura, but to offer a complete Adina: musically refined and technically accomplished. It is precisely this combination of interpretative maturity, technical solidity, lyricism and virtuosity that makes her performance one of the highest calibre.

There is also a particularly revealing aspect of her musical mastery. During several passages, especially in the first act, anyone observing the performance closely might have felt that Laura herself was shaping the musical discourse and setting the orchestra’s pulse, at times even seeming to take precedence over Daniel Gil de Tejada’s baton.

She seemed to govern the phrasing, control the tempi and determine the musical breathing of each passage. This absolute command is one of the most fascinating features of her interpretation. We were not simply witnessing a soprano singing Adina magnificently, but an artist capable of mastering the stage, her voice and the very orchestral discourse with astonishing authority.

And this is probably where the true greatness of her Adina lies: in her ability to turn a vocal performance into a complete artistic creation. Laura is a perfectly polished diamond, capable of shining on any stage placed before her. Her Adina is a jewel refined down to its very last facet, each angle cut with extraordinary precision.

Alongside her, tenor Manuel de Diego, who took on the role of Nemorino, delivered a noteworthy performance, despite some occasional limitations in vocal projection. His interpretation was musically solid, expressive and almost entirely accomplished, with a characterisation that was handled with great skill.

In the celebrated aria Una furtiva lagrima, a certain tension could be detected, perhaps stemming from nerves or from the difficulty of tackling one of the best-known and most demanding pieces in the entire tenor repertoire. At times, his vocal control seemed somewhat stretched, but this did not prevent the overall result from being genuinely impressive.

We should not forget that this critic has heard major international stars make considerable mistakes in this very aria. Tonight, by contrast, the tenor managed to perform it without any significant errors, maintaining the musical line and delivering an interpretation worthy of recognition.

Pau Armengol encountered greater difficulties in the role of Belcore. His performance suffered from evident problems with vocal projection, with a vocal production that at several points seemed directed inward and was excessively covered by the orchestra. This lack of sonic presence weakened a character who requires authority, projection and a certain theatrical and vocal forcefulness. It must be said that we have heard considerably more convincing performances from Pau Armengol at the very same Teatre de la Faràndula.

But if Laura Gibert was one of the evening’s great protagonists, the other undisputed name of the night was Toni Marsol, with a simply monumental Dulcamara.

His interpretation can undoubtedly be counted among the finest performances of this character we have heard at theatres in our region in recent years. Marsol created a Dulcamara of extraordinary technical solidity, virtually flawless, with a powerful voice, secure vocal production and a command of phrasing that at times leaves one quite literally speechless.

His mastery of tempi, rhythmic precision and the intelligence with which he manages his vocal resources are admirable. Even more impressive, however, is his ability to combine this musical excellence with an utterly natural theatrical instinct and comic flair.

His Dulcamara is neither a mere comic caricature nor a character built around more or less predictable stage effects. It is a musical and theatrical creation of the highest calibre, in which every phrase has purpose, every accent is carefully calculated and every entrance contributes to bringing an irresistible character to life.

Toni Marsol achieves what only great performers can: turning technical difficulty into apparent ease and allowing the audience to enjoy the performance without perceiving the immense vocal and musical work behind it.

His Dulcamara is monumental, charismatic, powerful, technically impeccable and endowed with refined comic flair. A performance that, on its own, would justify attending this production.

The combination of his extraordinary Dulcamara with Laura Gibert’s Adina is a genuine musical privilege. These two exceptional interpretations elevate this production of L’elisir d’amore to an artistic level that is extremely difficult to achieve. Special mention must also go to Mireia Tarragó for her beautiful and excellent portrayal of Giannetta.

And it is precisely here that the opening reflection once again comes into focus. Immense stages, gilded boxes and vast budgets are not necessary to experience a first-rate night at the opera. What is needed is talent, rigour, musical intelligence, conducting capable of bringing all the elements together and, above all, artists who have something to say beyond mere vocal display.

Tonight, at the Teatre de la Faràndula in Sabadell, the Fundació Òpera Catalunya has once again demonstrated that operatic excellence is not the exclusive preserve of Europe’s great theatres.

Laura Gibert’s Adina and Toni Marsol’s Dulcamara are two genuine jewels, two creations of the highest calibre that make this season opener an unmissable event.

An haute couture Elisir that no one should miss.

Dr Eloi de Tera

Director of Lohengrin Magazine

Aquest dimecres 14 d’octubre, el Teatre de la Faràndula de Sabadell ha obert les portes per inaugurar una nova temporada d’Òpera Catalunya, i ho ha fet amb una posada en escena de L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti. La escenografia era la suficient per un Elisir i de delicada bellesa i detallisme, excel·lent, no cal més.

Qualsevol persona que hagi assistit durant les darreres setmanes a representacions operístiques en alguns dels grans teatres europeus i arribi de sobte al Teatre de la Faràndula de Sabadell probablement trobarà a faltar aquelles grans sales amb llotges sumptuoses, escenaris immensos i una arquitectura monumental -ja seria hora que el Govern del País construís un teatre d'òpera per als de Sabadell-. Però també quedarà sorpresa per una realitat incontestable: allò que succeeix al Teatre de la Faràndula i als altres teatres de Catalunya que acullen les produccions de la Fundació Òpera Catalunya assoleix uns nivells de qualitat tan elevats que, en força ocasions, el resultat musical i vocal és perfectament equiparable, i de vegades fins i tot superior, al que es pot escoltar en alguns dels grans coliseus operístics d’Europa.

Perquè no ens enganyem: avui dia, la presència d’un cantant als grans escenaris internacionals no depèn exclusivament del seu talent, de la seva tècnica o de la qualitat del seu instrument vocal. Sovint hi intervenen també la capacitat de relacionar-se, les influències, els contactes dels seus representants i els acords que determinades agències mantenen amb els teatres. I aquests mecanismes no sempre van lligats a l’excel·lència vocal.

Aquest crític ha escoltat L’elisir d’amore en alguns grans teatres europeus amb resultats vocals sensiblement inferiors als que hem pogut gaudir aquesta nit a Sabadell. Perquè avui hem assistit a un Elisir d’una qualitat extraordinària, amb una direcció musical especialment acurada.

Daniel Gil de Tejada, al podi, ha confeccionat un Elisir d’alta costura. La seva lectura ha aconseguit una sonoritat plenament harmònica entre l’orquestra, el cor i els solistes, una tasca gens senzilla en un repertori que exigeix precisió, agilitat, flexibilitat i un sentit teatral molt afinat. El resultat ha estat un conjunt perfectament amalgamat i compacte, amb contrastos expressius molt ben dibuixats i un control dels tempos veritablement extraordinari. Una direcció que ha sabut donar coherència a tota la representació sense perdre mai la vivacitat i l’espontaneïtat que reclama la partitura de Donizetti.

Tanmateix, aquest Elisir no hauria assolit les dimensions artístiques que hem presenciat sense dues veus de proporcions colossals: les de Laura Gibert i Toni Marsol.

Laura Gibert posseeix un instrument privilegiat, d’un color vellutat i una calidesa vocal que semblen especialment destinats als grans papers dramàtics del repertori operístic. Però aquesta naturalesa vocal no està, en absolut, renyida amb el repertori de l’òpera bufa, com ha quedat demostrat amb la seva interpretació d’Adina.

El personatge d’Adina, malgrat les seves exigències de coloratura i virtuosisme, pertany a un univers essencialment còmic, encara que travessat per una subtil dimensió sentimental i dramàtica. Laura, amb una veu poderosa i d’una riquesa tímbrica extraordinària, ha sabut treballar aquest personatge amb una intel·ligència musical admirable, allunyant-se de determinades interpretacions contemporànies que semblen més preocupades per exhibir aguts, agilitat i virtuosisme que no pas per construir un personatge amb autèntica profunditat musical i teatral.

Precisament, allò que més sorprèn de la seva Adina és la minuciositat amb què ha estat confeccionada. Cada frase, cada inflexió, cada nota semblen haver estat estudiades i treballades fins al més petit detall. I això sense renunciar en cap moment als aguts, a la coloratura ni als passatges de virtuosisme que exigeix la partitura. Però en la seva interpretació aquests recursos no es converteixen mai en una finalitat per si mateixos, sinó que apareixen integrats amb una naturalitat admirable dins d’una concepció global del personatge.

Quan arriba el moment de desplegar el virtuosisme, Laura Gibert ho fa amb una qualitat extrema i un control tècnic absolut. Però la seva grandesa no rau únicament en aquesta capacitat, sinó en la manera com posa tots els recursos vocals al servei de la música i de la construcció dramàtica.

La seva Adina és com un vestit d’alta costura, brodat amb una precisió exquisida, en què cada detall té una raó de ser. No hi ha res gratuït, res abandonat a l’atzar. Cada fraseig està treballat amb intensitat, cada nota té una intenció i cada intervenció contribueix a construir un personatge d’una coherència musical extraordinària.

Laura Gibert demostra posseir una intel·ligència musical fora del comú. No ha vingut a impressionar el públic amb una exhibició de coloratura, sinó a oferir una Adina completa, musicalment refinada i tècnicament rodona. I és precisament aquesta combinació de maduresa interpretativa, solidesa tècnica, lirisme i virtuosisme la que converteix la seva actuació en una interpretació de primeríssima categoria.

Hi ha, a més, un aspecte especialment revelador del seu domini musical. En diverses intervencions, sobretot durant el primer acte, si hom observava atentament el desenvolupament de la representació, tenia la sensació que era la mateixa Laura qui conduïa el discurs musical i marcava el pols de l’orquestra, fins i tot per damunt de la batuta de Daniel Gil de Tejada.

Era ella qui semblava governar els frasejos, controlar els tempos i determinar la respiració musical de cada passatge. Aquest domini absolut constitueix una de les característiques més fascinants de la seva interpretació. No estàvem simplement davant d’una soprano que cantava admirablement el paper d’Adina, sinó davant d’una artista capaç de dominar l’escenari, la seva veu i el mateix discurs orquestral amb una autoritat sorprenent.

I aquí rau, probablement, la veritable grandesa de la seva Adina: en aquesta capacitat de convertir una interpretació vocal en una creació artística completa. Laura és un diamant perfectament polit, capaç de brillar en qualsevol escenari que se li posi al davant. La seva Adina és una joia treballada fins a l’última faceta, amb cadascun dels angles tallats amb una precisió extraordinària.

Al seu costat, el tenor Manuel de Diego, encarregat d’interpretar Nemorino ha ofert una actuació notable, malgrat algunes limitacions puntuals de projecció vocal. La seva interpretació ha estat musicalment sòlida, expressiva i pràcticament rodona, amb un treball del personatge molt ben resolt.

En la cèlebre ària Una furtiva lagrima s’hi ha pogut percebre una certa tensió, potser fruit dels nervis o de la dificultat que comporta afrontar una de les pàgines més conegudes i exigents de tot el repertori tenoril. En alguns moments, el control vocal semblava una mica just, però això no ha impedit que el resultat global fos francament notable.

No hem d’oblidar que aquest crític ha escoltat grans figures internacionals cometre errors considerables en aquesta mateixa ària. Aquesta nit, en canvi, el tenor ha sabut resoldre-la sense cap errada significativa, mantenint la línia musical i oferint una interpretació digna de reconeixement.

Més problemes ha presentat Pau Armengol en el paper de Belcore. La seva interpretació ha patit dificultats evidents de projecció vocal, amb una emissió que en diversos moments semblava dirigida cap endins i que quedava excessivament coberta per l’orquestra. Aquesta manca de presència sonora ha restat eficàcia a un personatge que necessita autoritat, projecció i una certa contundència escènica i vocal. Certament, al mateix Teatre de la Faràndula hem pogut escoltar interpretacions de Pau Armengol força més convincents.

Però si Laura Gibert ha estat una de les grans protagonistes de la vetllada, l’altre nom indiscutible de la nit ha estat Toni Marsol, amb un Dulcamara senzillament monumental.

La seva interpretació es pot situar, sense cap mena de dubte, entre les millors que hem escoltat d’aquest personatge en els teatres del nostre entorn durant els darrers temps. Antonio ha construït un Dulcamara d’una solidesa tècnica extraordinària, pràcticament sense màcula, amb una veu potent, una emissió segura i una capacitat de fraseig que, en alguns moments, deixa literalment sense paraules.

El seu domini dels tempos, la precisió rítmica i la intel·ligència amb què administra els recursos vocals són admirables. Però encara ho és més la seva capacitat per combinar aquesta excel·lència musical amb un sentit del teatre i de la comicitat absolutament natural.

El seu Dulcamara no és una simple caricatura còmica ni un personatge construït a partir d’efectes escènics més o menys previsibles. És una creació musical i teatral de gran categoria, en què cada frase té intenció, cada accent està calculat i cada intervenció contribueix a donar vida a un personatge irresistible.

Toni Marsol aconsegueix allò que només els grans intèrprets saben fer: convertir la dificultat tècnica en una aparent facilitat i fer que el públic gaudeixi de la interpretació sense percebre l’enorme treball vocal i musical que hi ha al darrere.

El seu Dulcamara és monumental, atractiu, potent, tècnicament impecable i d’una comicitat refinada. Una interpretació que, per si sola, ja justificaria l’assistència a aquesta producció.

La combinació de la seva extraordinària creació de Dulcamara amb l’Adina de Laura Gibert constitueix un autèntic privilegi musical. Dues interpretacions de dimensions excepcionals que eleven aquesta producció de L’elisir d’amore a una categoria artística molt difícil d’assolir. Cal destacar també la interpretació bonica i excel·lent de Mireia Tarragó com a Giannetta.

I és precisament aquí on torna a prendre sentit la reflexió inicial. No calen escenaris immensos, llotges daurades ni grans pressupostos per viure una nit d’òpera de primer nivell. Calen talent, rigor, intel·ligència musical, una direcció capaç de cohesionar tots els elements i, sobretot, artistes que tinguin alguna cosa a dir més enllà de la simple exhibició vocal.

Aquesta nit, al Teatre de la Faràndula de Sabadell, la Fundació Òpera Catalunya ha tornat a demostrar que l’excel·lència operística no és patrimoni exclusiu dels grans teatres europeus.

L’Adina de Laura Gibert i el Dulcamara de Toni Marsol són dues autèntiques joies, dues creacions d’altíssima categoria que converteixen aquest inici de temporada en una cita imprescindible.

Un Elisir d’alta costura que ningú no s’hauria de perdre.

Dr. Eloi de Tera

Director de Lohengrin Magazine