A magnificent Falstaff closes the Liceu season

Falstaff, Giuseppe Verdi

Gran Teatre del Liceu, Barcelona

9/07/2026 -Premiere- and 10/07/2026 -second cast-

Director: Laurent Pelly. Conductor: Josep Pons

Voices: Luca Salsi, Lucas Meachem, Carolina López Moreno, Serena Sáenz, Santiago Ballerini, Alessio Cacciamani. Second cast: Ambrogio Maestri, Maria Miró, Roberta Mantegna, César Cortés.

The Gran Teatre del Liceu closed its 2025–2026 season with a production of Falstaff directed by Laurent Pelly, with sets by Barbara de Limburg. Musically and theatrically this was one of the finest productions of the entire season, alongside Akhnaten and Tristan und Isolde. Unfortunately, however, scheduling it in July proved to be a poor decision. The severe heatwave, combined with the disastrous renovation works on La Rambla—where more than one regular Liceu attendee has literally fallen over this year because of the almost invisible new pavements—and the fact that Falstaff is not a title familiar to the general public, with even many opera lovers not ranking it among their favourite Verdi operas, forced the theatre to give away €50 tickets at the last minute for what was arguably one of the year's finest productions. Unsurprisingly, this caused considerable frustration among the theater subscribers. Even with these giveaways, filling the auditorium was difficult. On opening night there were several notable absences -being this a country where, from 22 June until early October, only the working classes remain in the cities- of the descendants of those who filled the Liceu in the nineteenth century—so vividly portrayed by Narcís Oller in La febre d'or (The Gold Fever), published in its complete form in 1892, just one year before the world premiere of Falstaff—.

Pelly's production is engaging, intelligent and constantly dynamic, both in its dramatic conception—which the singers clearly internalised—and in its stage movement. Barbara de Limburg's set design is among the finest seen on the Liceu stage in recent years: meticulously detailed, full of surprises and possessing an extraordinary visual imagination. One particularly beautiful touch was the black curtain that closed between scenes in different ways, imitating the shutter of a photographic camera, creating an unmistakably cinematic effect. Indeed, the entire staging possessed a remarkable cinematic quality, making it worth seeing more than once for its visual conception alone.

Falstaff is by no means an easy opera. Verdi's final masterpiece, premiered in 1893, is very different from the Verdi of La traviata, Aida or Il trovatore. It belongs to the deeper, more sophisticated Verdi, the same who reached similar artistic heights in Otello, composed almost simultaneously. There are no great standalone arias that remain instantly fixed in the memory—what someone once described, after attending The Three Tenors' concert at Barcelona's Camp Nou, as "the arias everyone sings in the shower"—apart from the tenor's and soprano's romances in the third act. Instead, the opera is dominated by extraordinarily demanding ensembles, often recalling the complexity of Le nozze di Figaro, requiring impeccable technique and innate musicality from every singer.

Josep Pons, bidding farewell to the Liceu with this Verdi masterpiece, demonstrated once again that when he is on the podium and fully committed, the orchestra performs at its absolute highest level. This performance was a magnificent tribute to the conductor. Every bar, every note and every act displayed extraordinary precision, an astonishing wealth of colours and details, without a single noticeable flaw: no excessive brass, no lack of cohesion in the strings. Under Pons, the Orchestra of the Gran Teatre del Liceu proved that, when inspired, it can perform on a level comparable with the finest orchestras in Europe's leading opera houses. May it continue.

The role of Falstaff itself is equally demanding. It requires a baritone with an exceptionally wide, flexible and powerful instrument capable of projecting through Verdi's dense orchestration. This season the Liceu offered not one, but two outstanding Falstaffs—two legends, two magnificent voices and two remarkable artists. Ambrogio Maestri has become Falstaff incarnate. Having performed the role throughout the world, his interpretation is not merely excellent but legendary in every detail. His commanding voice, overwhelming stage presence, extraordinary technical flexibility and flawless vocal production were deeply moving. Luca Salsi, meanwhile, offered a rigorous, authentically Verdian Falstaff, exactly as he likes to approach every role. One of the very few singers who studies not only the printed score but also Verdi's original manuscript, Salsi delivered a profoundly musical interpretation, completely immersed in the character. These were two Falstaffs that audiences will never forget: two genuine theatrical and musical giants.

Alice Ford is one of the opera's most brilliant characters, particularly in the Act I small part «...e il viso tuo su me risplenderà come una stella sull’immensità...», one of the score's true soprano highlights, even surpassing Nannetta, whose great moment arrives only in the third-act romance. Although some questioned whether the role suited her, Carolina López Moreno excelled as Alice Ford, once again proving herself to be a soprano with an exceptional future. In the aforementioned monologue she was outstanding, dominating the stage with magnificent high notes worthy of a true prima donna. Roberta Mantegna, performing the role in the second cast, was also highly convincing, although she lacked some of López Moreno's lyrical warmth and dramatic intensity.

Nannetta's defining moment comes in the celebrated aria "Sul fil d'un soffio etesio". Here, one could almost imagine seeing the very same costume worn by Nadine Sierra in La sonnambula wandering through the enchanted forest of the cuckolded knight in the opera's final scene. Maria Miró, performing the role in the second cast, proved a delightful surprise. Her interpretation displayed extraordinary refinement, a crystalline timbre and complete identification with the character, crowned by an exquisite fiato. Serena Sáenz, in the first cast, sang with notable vocal accomplishment within the limits of her instrument, yet never fully succeeded in giving the role real dramatic substance. Once again she returns to comic repertoire—and even to the Queen of the Night—which, in my opinion, are artistic miscalculations. Hers is fundamentally a voice destined for dramatic roles demanding greater psychological depth and vocal concentration.

Lucas Meachem was magnificent and unforgettable as Ford, revealing a powerful and richly coloured baritone. The tenor César Cortés was one of the evening's great discoveries as Fenton, his third-act romance becoming one of the performance's most moving moments. Santiago Ballerini likewise offered a very worthy Fenton. Alessio Cacciamani's Pistola was equally convincing, authoritative and dramatically compelling. The remainder of the cast came together under Josep Pons's masterly baton to deliver a brilliant performance of this magnificent yet still unjustly neglected Verdi masterpiece.

As the Catalan saying goes, Falstaff is "the cuckold who pays for the drinks". Yet it was a true pleasure to watch him proudly display his antlers in a production that was perfect in every respect.

Dr. Eloi de Tera

El Gran Teatre del Liceu ha tancat la temporada 2025-2026 amb una producció de Falstaff de Laurent Pelly, amb escenografia de Barbara de Limburg. Aquesta producció, tant en l'àmbit escènic com en el musical, és una de les millors de tota la temporada, al costat d'Akhnaten i de Tristan und Isolde, però, lamentablement, les dates triades per posar-la en escena al mes de juliol no han estat encertades. La terrible onada de calor, sumada a les desastroses obres de la Rambla —on més d'un liceista, en el que portem d'any, ha caigut per terra a causa de les noves voreres invisibles— i al fet que Falstaff no és un títol conegut per la major part de la societat i que fins i tot molts melòmans no la consideren entre les seves preferències, ha provocat que s'hagin hagut de regalar les entrades de 50 € a l'últim moment per a una de les millors produccions de l'any, provocant més d'una enrabiada entre els abonats. L'aforament ha costat molt d'omplir malgrat aquest regal i, de fet, el dia de l'estrena hi va haver absències bastant sonades, ja que aquest és un país en el qual, des del 22 de juny fins a principis d'octubre, només treballen els pobres, i els hereus dels qui al segle XIX omplien el Liceu —tan ben descrits per Oller a La febre d'or, obra precisament acabada de publicar íntegrament el 1892, un any abans de l'estrena mundial de Falstaff— van fer, majoritàriament, acte d'absència.

La producció de Pelly és atractiva, intel·ligent i molt dinàmica en tot moment, tant en la dramatúrgia, que els cantants van interioritzar molt bé, com en els moviments escenogràfics. L'escenografia de Barbara de Limburg és del millor que s'ha vist aquest any sobre l'escenari del Liceu: detallista, plena de sorpreses i amb un sentit visual extraordinari. Un dels detalls més bonics fou la cortina negra, que es tancava en cada moment de l'òpera d'una forma o una altra, imitant l'obturador d'una càmera fotogràfica, quelcom que resultava molt cinematogràfic. De fet, tota la posada en escena era profundament cinematogràfica i només per ella ja valia la pena tornar-la a veure més d'un cop.

Falstaff no és una obra gens fàcil. L'última obra de Verdi, estrenada el 1893, és molt diferent del Verdi més popular de La traviata, Aida o Il trovatore. És aquell Verdi més profund i complex que es manifesta plenament en la penúltima obra composta gairebé al mateix temps que Falstaff, Otello. No hi trobarem grans àries que quedin gravades a la memòria —allò que algú, fa molts anys, en sortir del concert dels Tres Tenors al Camp Nou, en deia «àries que tothom canta a la dutxa»—, excepte les dues romances de tenor i soprano del tercer acte. Però precisament per això, i per la gran presència de concertants —que de vegades recorden Le nozze di Figaro per la seva dificultat—, on els cantants han de tenir una gran tècnica i una musicalitat innata per cantar-los sense caure en l'error, resulta una obra molt difícil. Josep Pons, que s'acomiada del Liceu amb aquest Verdi, ha deixat clar que, quan ell és al podi i vol, l'orquestra sona com mai, i aquest cop li han regalat un gran homenatge al mestre fent sonar Falstaff d'una manera espectacular. Cada compàs, cada nota, cada acte ha sonat amb precisió, amb una infinitat de contrastos i detalls, i no s'ha sentit ni un sol error, ni una sola vibració desmesurada del metall, ni una corda poc compacta. L'Orquestra del Gran Teatre del Liceu ens ha demostrat, amb Josep Pons al capdavant, que és una orquestra que —si vol— sona com les dels millors teatres d'Europa. Que duri!

Igualment complexa és aquesta òpera per al baríton que dona nom a l'obra. El paper de Falstaff és complexíssim perquè necessita un registre extens, mal·leable i molt potent, ja que l'orquestració és densa. I aquest cop el Liceu no només ha portat un gran Falstaff, sinó dos. Dos grans mites, dues grans veus, dues grans persones. Ambrogio Maestri és ja Falstaff en persona; l'ha cantat per tot el món i el seu Falstaff resulta no només extraordinari, sinó mític en cada detall. La seva veu imponent, la presència escènica, la mal·leabilitat tècnica i l'emissió perfecta del so resultaren emocionants. Així mateix, Luca Salsi brindà un Falstaff rigorós, verdià com a ell li agrada —ja que és un dels pocs cantants al món que va a estudiar no només la partitura, sinó també el manuscrit original—, musical fins a la medul·la i totalment identificat amb el paper. Dos Falstaff que mai no oblidarem, dos monstres escènics i musicals.

Alice Ford és un dels papers més brillants de l'obra, amb moments com el breu monòleg del primer acte, «...e il viso tuo su me risplenderà come una stella sull’immensità...», en què la veu de soprano té un dels moments més destacats de tota l'òpera, per davant de l'altre paper de soprano, Nannetta, que no sorgeix amb plenitud fins a la romança del tercer acte. En aquest cas, i malgrat que alguns han dit que no era el seu paper, Carolina López Moreno va excel·lir en el rol d'Alice Ford i va demostrar una vegada més que és una veu amb molt de futur. En l'esmentat monòleg va resultar extraordinària i va saber imposar els seus excelsos aguts en un moment de gran diva. Roberta Mantegna, en el segon repartiment, encarnant el mateix paper, va resultar molt convincent, malgrat que no va tenir el mateix lirisme ni la mateixa força.

Nannetta té el seu moment estel·lar en l'esmentada romança «Sul fil d'un soffio etesio», on, en aquest cas, ens semblava veure el mateix vestit que vam veure sobre Nadine Sierra a La sonnambula, deambulant en l'escena final del bosc del cornut. Sorprenent va resultar la interpretació de Maria Miró, en el segon repartiment, amb un detallisme extrem, un color cristal·lí i una perfecció en tota la caracterització del personatge, destacant el sublim fiato. Serena Sáenz, en el primer repartiment, va cantar dins les seves capacitats vocals de forma molt destacable, però sense arribar a construir un cos brillant per a aquest personatge, en què, de nou, retorna a l'òpera de caire còmic i veiem que també retorna a la Reina de la Nit, greus errors, ja que la seva veu està destinada als rols dramàtics que demanen profunditat i concentració.

Magnífic i inoblidable el gran Lucas Meachem com a Ford, una veu reveladora i potent. Insuperable el descobriment del tenor César Cortés com a Fenton: la seva interpretació de la romança del tercer acte va ser un dels moments més emocionants de la nit. Així mateix, Santiago Ballerini també va ser un bon Fenton, amb una interpretació molt digna. Sorprenent, convincent i rigorós, el Pistola d'Alessio Cacciamani. La resta del repartiment va quadrar sota la batuta del gran mestre Josep Pons una interpretació brillant d'aquest Verdi tan banyut i tan desconegut pel públic.

Falstaff, com es diu en català, és cornut i paga el beure. Però ha estat meravellós poder-lo veure mostrar la cornamenta en aquesta producció tan perfecta en tots els sentits.

Dr. Eloi de Tera